  FRAGMENTS DE TEXTOS DEL CATÀLEG PUBLICAT AMB MOTIU DE LA SEVA EXPOSICIÓ A LA SALA DE LA FUNDACIÓ VALVI (Girona, estiu de 2014) "Com a ciutadà i artista en Bep es va comprometre en diverses causes, però sobretot, va participar activament en l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG) i va col·laborar des del primer moment en la campanya que a finals de la dictadura feia Justícia i Pau a favor dels Drets Humans. Encara recordem el primer cartell que es va fer a la impremta de casa. Era una cartolina groga on hi havia estampada una mà vermella que cridava l’atenció, a sota el text Drets Humans ara! La mà era la d’en Bep i també eren seves la idea i la impressió dels pòsters que Justícia i Pau va difondre. (...) Les seves conviccions es varen anar enfortint en veure com de la il·lusió i entusiasme generat per la mort del dictador s’anava passant a una democràcia formal, no pas plenament participativa com la volia ell. Les seves conviccions el portaven a ser molt crític amb el model de societat que s’anava bastint força allunyada de la que ell somniava, sense les diferències socials que s’anaven consolidant; d’aquella societat catalana oberta a tothom; d’aquella Europa plural dominada pels valors ètics i no pas per interessos econòmics." Mon i Mili Marquès "En Bep va trobar en l’art el complement indiscutible de la paraula i, d’aquesta manera, el seu missatge fou permanentment inequívoc i radical. La seva fidelitat al sentit comú i a la justícia social li feren desestimar l’adopció, tant artística com ideològica, de fórmules d’expressió més concordants als nous gustos o a les noves èpoques. Els seus valors no admetien evolucions que comportessin transigir amb la seva manera d’entendre la vida i les relacions humanes.(...) En Bep va conjugar, des del punt de vista artístic, el seu discurs polític i social amb una càlida sensibilitat que el portaren a voler deixar constància dels paisatges i les emocions que el captivaven. En el fons, penso que en Bep Marquès era un irreductible sentimental. No es preocupava de crear-se un personatge, malgrat haver-ho pogut fer, atès que es podia considerar un excel·lent referent intel·lectual i artístic de la Girona democràtica. La seva màxima aspiració era mostrar-se transparent, sincer i generós, gens pretensiós i amb una voluntat de servei personal absolut." Lluís Costa "S'atribueix a Millet la cita: l'art és un combat, cal arriscar i, si cal, deixar-hi la pell. Crec sincerament que per a en Bep, la pràctica del dibuix i la pintura era una manifestació més del seu tarannà compromès, implicat, crític. Una faceta més de la seva particular manera d'estar en el món. L'art, per a ell, era una eina alhora de reflexió i de denúncia, de combat, com diu Millet. I ho va demostrar abastament, no únicament amb la seva obra més coneguda, la del període del grup Praxis 75, sinó també en la seva producció més íntima i personal, aquella que només coneixien els familiars i els amics més propers. Un hobby, una afecció et dis-treu, et separa momentàniament de la realitat quotidiana. Per a en Bep, l'art no era una eina de distracció sinó tot el contrari: d'aprofundiment, d'anàlisi i de denúncia, de penetració en la realitat per canviar-la en la direcció de la utopia revolucionària que sempre va alimentar i va estar a la base del seu élan vital. Ara bé: d'aquesta implicació total amb la pintura no se'n dedueix que en Bep es considerés un artista en el sentit convencional del terme. No feia la seva obra ni per a les galeries, ni per a la galeria. Fins i tot el repugnaven les vel·leïtats i el glamour, sovint d'un esnobisme i una buidor lacerants, del món de l'art actual." Francesc Carbonell "En l’aspecte plàstic i gràfic, la seva inspiració, sobretot en l'època de Praxis, provenia d'una tradició que parteix de les obres negres i els gravats de Goya, Daumier, Courbet i Rouault. I, sobretot, en els expressionistes alemanys de la república de Weimar. I la seva crítica al nazisme i el gran capital monopolista, dels quals destaquen Beckman, Grosz i Dix. I, en especial, en el revolucionari de la tècnica del fotomuntatge, Hearfield, juntament amb el seu continuador, el valencià Josep Renau, i d’altres com Equipo Crónica i el pintor Genovés, tal i com apuntava Bosch Martí. A banda, no podem deixar de pensar en la influència (...) d'Estampa Popular i d'autors com Enric Marquès, així com els dibuixos alucinògens i visionàries de Damià Escuder. Conceptualment era hereu del pensament d'aquest i d'autors peninsulars com Manolo Sacristán, Vázquez Montalbán i García Calvo o dels pensadors alemanys de l’escola de Frankfurt que marcaren el seu deix dins l'època del fotomuntatges de l'època Praxis." Ricard Planas   |